Són quarts de vuit del vespre i estic sol a casa. No paro de donar voltes amunt i avall, amb la maleta ja preparada, els documents a punt i la roba que m'haig de posar demà al matí sobre la cadira de l'habitació.
Mentre espero la Mercè, i per evitar posar-me més neguitós, surto un moment de casa a estirar les cames. Baixo fins al Paral.lel, giro a l'esquerra fins a plaça Espanya, i tot seguit enfilo l'Avinguda Maria Cristina amunt, fins arribar a les portes del MNAC. Allí trobo un xicot d'aspecte oriental que toca, amb una guitarra espanyola, unes estrofes de música clàssica, que no atino a endevinar, però que sonen molt bé. Aprofito la caiguda de la tarda i m'assec, de cara a la gran Barcelona, a escoltar la música, envoltat de decenes i decenes de turistes d'arreu del món.
Em perdo mirant escales avall, observant totes les cases, les torres, l'entramat quadriculat de carrers de la ciutat, preguntant-me què deuen aprendre de nosaltres tota aquesta gent que hi ha prop meu.
Els observo i, excepte alguns que semblen més tranquils, la majoria estan seguint una ruta marcada pels seus mapes, engrescats anant amunt i avall, i fent-se fotos del dret i del revés. Estic segur que si els preguntés com sóm els catalans, o els espanyols, ens parlarien de quatre tòpics exteriotipats, i em parlarien del menjar, del sol, de la platja, de Gaudí i del Barça. Potser algú entraria una mica més a fons, però em dóna la sensació que tots van molt a toc de xiulet.
Em fa por demà donar aquesta sensació. M'agradaria evitar una imatge tant grotesca com la que representa el turisme, sobretot el turisme superfiCial, el que va allà on les guies manen, i el que no entra a formar part, encara que sigui per unes hores, de la vida dels autòctons. Demà sortiré de l'aeroport de Barcelona com un infant amb sabates noves, content de fer el viatge, i il.lusionat de veure unes terres diferents, i unes gents que segurament, no entenen com ho fem nosalres, què és l'economia, què és la natura, com són les famílies, i quin és el paper de l'home en aquest món. Ells no m'ho explicaran, senzillament serà feina nostra endevinar-ho, estar pendents d'ells, escoltar el que ens expliquen, i mirar el que ens ensenyen. Veure com caminen, entendre perquè fan una cosa o altra, i comprendre perquè a vegades ens veuen, als occidentals, com uns éssers extranys, a voltes que fem por, i altres que no ens comprenen.
L'aventura d'aquesta tarda, una aventura a la inversa, contrària a la de demà m'ha fet gràcia, i m'ha servit per acabar-me de situar per a la nova experiència.
Miquel - 15 Agost 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada