Més a menys a l'hora en punt, ens anem acostant a l'entrada de la seu de la UOC a Barcelona. El vestíbul és ple de gent que, asseguts per les escales, escolten amb cara de nens al primer dia de classe, les explicacions d'en Josep, el guía-mestre, que els portarà a conèixer Egipte.
Tots els que arribem a les 12 del migdia ja hem passat per aquesta experiència. Ja sabem el que és conèixer en Josep, i sabem també quines bones expectatives de viatge sap crear entre els seus oïents.
La veterania és un grau i, distesos, comencem a xerrar al carrer, a l'espera que acabi la reunió anterior i podem començar la nostra. L'atzar a volgut que de nou hi hagi contratemps en alguna activitat d'en Josep. Ja començo a pensar si no va una cosa lligada a l'altra, però per unes detmanes més seré ben pensat i em quedaré amb la creença de que tot ha estat un malentès i una mala gestió dels responsables de la sala. Haurem de fer la trobada en un hotel, improvitzant l'espai, concretat a correcuita per evitar estar drets tota l'estona i en un espai adequat.
La caminada des de plaça de Catalunya fins al carrer de Pelai és distesa. Els comentaris entres uns i altres animen el recorregut, i d'aquesta manera comencem a fer els primers contactes personals. Tots no ens coneixem, hi ha diferents participants de diferents fornades de viatgers de la UOC, però sembla que pot ser un grup prou interessant i ben avingut.
Una vegada instal.lats, els assistents, entregats en cos i ànima a les paraules d'en Josep, escoltem tot el recorregut previst, amb la il.lusió que, una vegada sobre el terreny, l'explicació serà igual d'interesssant que sempre, i que fruirem d'una experiència especial més.
La xerrada va i bé, distesa, amb parèntesis que obre en Josep, interminables, ramificats en llargues dissertacions filològiques, antropològiques, i protoegípcies, que se'ns dubte fan delirar les orelles dels assistents.
Tot plegat un primer contacte d'un nou viatge, que a mí personalment em fa molta il.lusió, per circumstàncies perdsonals, però també per l'interès que em desperta la zona que anem a visitar.
No és aleatori que tinguem previsió de veure expressions artístiques cristianes, musulmanes, gregues, hitites i bizantines. Un espai com el que ocupa Istambul, i la penínsila d'Anatòlia, ubicat entre les dues grans civilitzacions de la zona, sorgides del conglomerat de diferents pobles, unificats en diferents ocasions i desintegrats de nou, acabades les etapes d'unitat política o religiosa. Malgrat aquesta varietat en l'estructura social i política, Turquia ha sobreviscut amb tora la seva riquesa al seu interior. Desgranarla de la mà d'un bon coneixedor em ve molt de gust, però també, a part d'admirar el que es veu, com em deia l'altre dia una persona amiga, és també importamnt conèixer allò que no es veu, l'entramat social, les preocupacions, les inquietuds, les maneres de fer i de viure dels dioferents pobles que composen el territori que visitarem.
Per això tinc il.lusió de fer el viatge. Segurament, al tornar, serem capaços d'entendre alguna cosa més del món que vivim actualment, i haurem canviat algun aspectye de la nostra manera de pensar. D'això es tracta, no només de conèixer, sinó com deia Aristòtil d'aprehendre.
Miquel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada