Són quarts de vuit del vespre i estic sol a casa. No paro de donar voltes amunt i avall, amb la maleta ja preparada, els documents a punt i la roba que m'haig de posar demà al matí sobre la cadira de l'habitació.
Mentre espero la Mercè, i per evitar posar-me més neguitós, surto un moment de casa a estirar les cames. Baixo fins al Paral.lel, giro a l'esquerra fins a plaça Espanya, i tot seguit enfilo l'Avinguda Maria Cristina amunt, fins arribar a les portes del MNAC. Allí trobo un xicot d'aspecte oriental que toca, amb una guitarra espanyola, unes estrofes de música clàssica, que no atino a endevinar, però que sonen molt bé. Aprofito la caiguda de la tarda i m'assec, de cara a la gran Barcelona, a escoltar la música, envoltat de decenes i decenes de turistes d'arreu del món.
Em perdo mirant escales avall, observant totes les cases, les torres, l'entramat quadriculat de carrers de la ciutat, preguntant-me què deuen aprendre de nosaltres tota aquesta gent que hi ha prop meu.
Els observo i, excepte alguns que semblen més tranquils, la majoria estan seguint una ruta marcada pels seus mapes, engrescats anant amunt i avall, i fent-se fotos del dret i del revés. Estic segur que si els preguntés com sóm els catalans, o els espanyols, ens parlarien de quatre tòpics exteriotipats, i em parlarien del menjar, del sol, de la platja, de Gaudí i del Barça. Potser algú entraria una mica més a fons, però em dóna la sensació que tots van molt a toc de xiulet.
Em fa por demà donar aquesta sensació. M'agradaria evitar una imatge tant grotesca com la que representa el turisme, sobretot el turisme superfiCial, el que va allà on les guies manen, i el que no entra a formar part, encara que sigui per unes hores, de la vida dels autòctons. Demà sortiré de l'aeroport de Barcelona com un infant amb sabates noves, content de fer el viatge, i il.lusionat de veure unes terres diferents, i unes gents que segurament, no entenen com ho fem nosalres, què és l'economia, què és la natura, com són les famílies, i quin és el paper de l'home en aquest món. Ells no m'ho explicaran, senzillament serà feina nostra endevinar-ho, estar pendents d'ells, escoltar el que ens expliquen, i mirar el que ens ensenyen. Veure com caminen, entendre perquè fan una cosa o altra, i comprendre perquè a vegades ens veuen, als occidentals, com uns éssers extranys, a voltes que fem por, i altres que no ens comprenen.
L'aventura d'aquesta tarda, una aventura a la inversa, contrària a la de demà m'ha fet gràcia, i m'ha servit per acabar-me de situar per a la nova experiència.
Miquel - 15 Agost 2010
Més que un teatre
diumenge, 15 d’agost del 2010
La primera trobada - Dissabte 10 de juliol
Més a menys a l'hora en punt, ens anem acostant a l'entrada de la seu de la UOC a Barcelona. El vestíbul és ple de gent que, asseguts per les escales, escolten amb cara de nens al primer dia de classe, les explicacions d'en Josep, el guía-mestre, que els portarà a conèixer Egipte.
Tots els que arribem a les 12 del migdia ja hem passat per aquesta experiència. Ja sabem el que és conèixer en Josep, i sabem també quines bones expectatives de viatge sap crear entre els seus oïents.
La veterania és un grau i, distesos, comencem a xerrar al carrer, a l'espera que acabi la reunió anterior i podem començar la nostra. L'atzar a volgut que de nou hi hagi contratemps en alguna activitat d'en Josep. Ja començo a pensar si no va una cosa lligada a l'altra, però per unes detmanes més seré ben pensat i em quedaré amb la creença de que tot ha estat un malentès i una mala gestió dels responsables de la sala. Haurem de fer la trobada en un hotel, improvitzant l'espai, concretat a correcuita per evitar estar drets tota l'estona i en un espai adequat.
La caminada des de plaça de Catalunya fins al carrer de Pelai és distesa. Els comentaris entres uns i altres animen el recorregut, i d'aquesta manera comencem a fer els primers contactes personals. Tots no ens coneixem, hi ha diferents participants de diferents fornades de viatgers de la UOC, però sembla que pot ser un grup prou interessant i ben avingut.
Una vegada instal.lats, els assistents, entregats en cos i ànima a les paraules d'en Josep, escoltem tot el recorregut previst, amb la il.lusió que, una vegada sobre el terreny, l'explicació serà igual d'interesssant que sempre, i que fruirem d'una experiència especial més.
La xerrada va i bé, distesa, amb parèntesis que obre en Josep, interminables, ramificats en llargues dissertacions filològiques, antropològiques, i protoegípcies, que se'ns dubte fan delirar les orelles dels assistents.
Tot plegat un primer contacte d'un nou viatge, que a mí personalment em fa molta il.lusió, per circumstàncies perdsonals, però també per l'interès que em desperta la zona que anem a visitar.
No és aleatori que tinguem previsió de veure expressions artístiques cristianes, musulmanes, gregues, hitites i bizantines. Un espai com el que ocupa Istambul, i la penínsila d'Anatòlia, ubicat entre les dues grans civilitzacions de la zona, sorgides del conglomerat de diferents pobles, unificats en diferents ocasions i desintegrats de nou, acabades les etapes d'unitat política o religiosa. Malgrat aquesta varietat en l'estructura social i política, Turquia ha sobreviscut amb tora la seva riquesa al seu interior. Desgranarla de la mà d'un bon coneixedor em ve molt de gust, però també, a part d'admirar el que es veu, com em deia l'altre dia una persona amiga, és també importamnt conèixer allò que no es veu, l'entramat social, les preocupacions, les inquietuds, les maneres de fer i de viure dels dioferents pobles que composen el territori que visitarem.
Per això tinc il.lusió de fer el viatge. Segurament, al tornar, serem capaços d'entendre alguna cosa més del món que vivim actualment, i haurem canviat algun aspectye de la nostra manera de pensar. D'això es tracta, no només de conèixer, sinó com deia Aristòtil d'aprehendre.
Miquel
Tots els que arribem a les 12 del migdia ja hem passat per aquesta experiència. Ja sabem el que és conèixer en Josep, i sabem també quines bones expectatives de viatge sap crear entre els seus oïents.
La veterania és un grau i, distesos, comencem a xerrar al carrer, a l'espera que acabi la reunió anterior i podem començar la nostra. L'atzar a volgut que de nou hi hagi contratemps en alguna activitat d'en Josep. Ja començo a pensar si no va una cosa lligada a l'altra, però per unes detmanes més seré ben pensat i em quedaré amb la creença de que tot ha estat un malentès i una mala gestió dels responsables de la sala. Haurem de fer la trobada en un hotel, improvitzant l'espai, concretat a correcuita per evitar estar drets tota l'estona i en un espai adequat.
La caminada des de plaça de Catalunya fins al carrer de Pelai és distesa. Els comentaris entres uns i altres animen el recorregut, i d'aquesta manera comencem a fer els primers contactes personals. Tots no ens coneixem, hi ha diferents participants de diferents fornades de viatgers de la UOC, però sembla que pot ser un grup prou interessant i ben avingut.
Una vegada instal.lats, els assistents, entregats en cos i ànima a les paraules d'en Josep, escoltem tot el recorregut previst, amb la il.lusió que, una vegada sobre el terreny, l'explicació serà igual d'interesssant que sempre, i que fruirem d'una experiència especial més.
La xerrada va i bé, distesa, amb parèntesis que obre en Josep, interminables, ramificats en llargues dissertacions filològiques, antropològiques, i protoegípcies, que se'ns dubte fan delirar les orelles dels assistents.
Tot plegat un primer contacte d'un nou viatge, que a mí personalment em fa molta il.lusió, per circumstàncies perdsonals, però també per l'interès que em desperta la zona que anem a visitar.
No és aleatori que tinguem previsió de veure expressions artístiques cristianes, musulmanes, gregues, hitites i bizantines. Un espai com el que ocupa Istambul, i la penínsila d'Anatòlia, ubicat entre les dues grans civilitzacions de la zona, sorgides del conglomerat de diferents pobles, unificats en diferents ocasions i desintegrats de nou, acabades les etapes d'unitat política o religiosa. Malgrat aquesta varietat en l'estructura social i política, Turquia ha sobreviscut amb tora la seva riquesa al seu interior. Desgranarla de la mà d'un bon coneixedor em ve molt de gust, però també, a part d'admirar el que es veu, com em deia l'altre dia una persona amiga, és també importamnt conèixer allò que no es veu, l'entramat social, les preocupacions, les inquietuds, les maneres de fer i de viure dels dioferents pobles que composen el territori que visitarem.
Per això tinc il.lusió de fer el viatge. Segurament, al tornar, serem capaços d'entendre alguna cosa més del món que vivim actualment, i haurem canviat algun aspectye de la nostra manera de pensar. D'això es tracta, no només de conèixer, sinó com deia Aristòtil d'aprehendre.
Miquel
Una altra bibliografia
Els viatges d’en Josep son la suma de tres variables: cultura, natura i aventura. A mi em motiven totes, però l’aventura sempre m’ha agradat. En el llibre La ruta de la seda el francès Bernard Ollivier ens explica el seu viatge a peu des d'Istanbul fins a Teheran, creuant tota l’Anatòlia, encara que té que abandonar a les portes de la frontera iraniana per problemes greus de salut. És una manera de conèixer una Turquia diferent i gaudir de l’hospitalitat de la bona gent que hi ha tot arreu. És una lectura que complementa els altres suggeriments d’informació històrica i cultural.
Ramon Orcau
divendres, 13 d’agost del 2010
Presentació
Aquest bloc només té la pretensió de ser una finestra al món, de l'experiència d'un viatge en el temps, a una zona determinada de la nostra geografia.
L'experiència d'un viatge a Turquia, amb la mirada de reüll a l'Antic Egipte, Grècia, i els diferents pobles que han passat per aquestes terres, no ens pot deixar indiferents. De cada una de les sensacions que en podem treure cadascú dels viatgers, en pot sortir un mosaic preciós, intens i viu, tant com ho som nosaltres mateixos.
Turquesa és un mineral que, malgrat estar extret en zones fora de la península d'Anatòlia, va esdevenir un dels motius importants de comerç a la pròpia Turquia. Aquesta varietat de matissos de color, i la seva transcendència en la riquesa del seu intercanvi, m'han portat a posar el seu nom al bloc.
Les mines de turquesa del Sinaí, tant apreciades pels antics egipcis, i protegides per la deessa Athor, vàren ser una font inesgotable de riques, de bellesa i de tràfec amunt i avall. Així és Turquia, un espai en el món, on tothom hi ha passat, ningú s'hi ha quedat definitivament, i d'aquest procés d'intercanvi i de conexió entre dues cultures, n'ha quedat una catifa d'història i humanitat d'una riquesa excepcional.
Benvinguts, doncs, al nostre viatge
Miquel Santaeulàlia / 13 d'Agost del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)