vídeo Francesc i Palmira

Cada dia alucino amb la quantitat de fotos i escrits que envieu i penjeu al blog. Amb la Palmira encara no hem fet res i quasi ens pujen els colors, però ja tenim el video que ens ha muntat la nostra filla del que vam grabar, i permeteu que col.laborem amb vosaltres enviant-vos-el.
A veure si us agrada!
Petonets
Francesc i Palmira

cliqueu al link: http://blip.tv/file/4142620

Contes (1)

Encara sóc capaç de recordar, amb certa nostàlgia, el moment en el que vaig poder esclatar, i expulsar del meu interior tot el neguit que feia segles s'entortolligava al meu interior. Els corrents de terres, el foc i les altes temperatures, no em deixaven descansar en pau, i sovint l'escorça que em cobria em privava de gaudir de cada instant. Moltes llunes vaig passar encongit, amagat a la llum del sol, malgrat que el meu desitg era de sortir al món de la llum. Les tenebres em desfèien les entranyes, i els molts intents que havia fet per alliberar-me, havien estat sempre infructuosos.

Però l'experiència m'ha ensenyat que no hi ha res que sigui definitiu, i que només la incapacitat per ser pacient esdevé el principal impediment per a l'eternitat. Només quan vaig entendre que jo sol no podia canviar, que necessitava compartir la meva experiència amb el meu entorn, vaig aconseguir veure un punt de llum al final de la meva visió del món, i l'esperança de ser el que sempre havia desitjat.

Vaig parlar amb l'aigua, i vaig pactar que podria acaronar els meus peus amb persistència, a canvi de que alimentés a diari la meva essència. No hi va posar cap impediment. Fins i tot vàrem acordar que, de tant en tant, parlaríem de nou per canviar, si ho crèiem conveninet, el seu recorregut, o si volia cobrir-me en forma de pluja, i refrescar la meca boca sedegosa.

Vaig parlar amb el vent, i vaig pactar que jugaria amb el meu cos, amunt i avall, ara suau, ara amb força, espetegant, si així ho volia, sobre les meves faldilles, i modelant, quan ho cregués oportú la meva fisonomia. Em va demanar espai per poder escolpir al seu aire, formes i solcs de tota mena, per fer més bonic el meu entorn, i gaudir de la llibertat de moviment.

Vaig parlar amb Shu, que separa el cel i la terra, per obrir més l'espai, i així deixar que el vent tingués més llibertat, que l'aigua tingués més recorregut, i que el meu cap no s'hagués d'acotar a gran alçada.

Vaig parlar amb tots els éssers vius, i acordaren amb mí que la meva presència no els molestaria en cap moment, que fins i tot els serviria de referència abans de l'horitzó, i que jo respectaria la seva vitalitat, proporcinant-los una terra prou fèrtil com per pasturar, enfortir les arrels, o generar nous éssers a partir de les petites llavors.

Tots vàren acceptar el meu tracte, i amb tots vaig poder pactar les condicions d'una convivència. I quan vaig estar convençut que tot era lligat i pactat, amb respecte, amb bona voluntat, vaig fer l'últim esforç per deslliurer-me del meu malestar. Va ser un vespre, quan la lluna es passejava de nou per entre els estels d'una cúpula celeste immensa i negra, que vaig poder obrir la boca de bat a bat, i vaig expulsar amb energia els fluxos subterranis que havia acumulat a llarg de l'eternitat. no us puc descriure el plaer, l'èxtasi, i les emocions que em vàren recórrer cada una de les parts de la meva estructura. Amb la boca cara amunt, joiós de la meva obra, em vaig enlairar una llarga estona cap al cel, aprofitant l'espai que el separava de l'esfera terrestre, i em vaig deixar anar, cofoi, orgullós, majestuós i humil a la vegada, content de participar en la gran obra de la vida.

El vent va fer el que havia de fer; va complir el pacte igual que ho feu l'aigua, joganera i fugissera, que no va deixar cap racó per omplir. Els éssers vius avn anar poblant les meves parts més baixes, i començàren a transformar les seves vides, en un entorn que els havia canviat de manera natural i espontània.

Només una decepció em vaig endur. L'home va respectar el pacte fins a un cert moment en que va decidir prendre la iniciativa, i prescindir del diàleg amb el vent, amb l'aigua i la terra; fins i tot amb els seus germans. La seva ambició, la voluntat de dominar als iguals i el seu entorn, la racionalitat mal entesa, van ser suficients per desviar la seva atenció de la seva condició natural. Ni l'aigua, ni el vent, ni el mateix sol que els dóna vida, han estat capaços de redreçar la seva actuació. I malgrat que l'aigua ha alimentat els seus conreus, ha allargat els seus braços per abastir zones més despoblades; i malgrat que el vent s'ha esforçat a cor que vols, per omplir de bellesa l'entorn i decorar la vida amb formes i estructures curioses, i també ha fet rodar molins per tractar les collites; l'ésser humà no ha estat capaç de ser humil i respectar. Només un home, un ésser senzill i rebutjat pel seu vici mal vist d'ingesta d'alcohol, va ser capaç de mirar-me de fit a fit, durant les llargues nits d'estiu que passava estès fora del seu jaç, abandonat, apartat per l'individualisme, i parlar amb mí per expressar-me el respecte que li feia la meva presència. ell va ser el que em va fer entendre que no era jo el culpable de la situació. Ell va ser el que va creure en la meva presència, i per aquest motiu vaig remoure'm de nou, furiós per la cobardia dels vilatans més propers, i vaig deixar caure de nou la poca malícia i rencor que em quedava a l'interior.

El càstig va ser prou sever com per acobardir als habitants de les meves faldilles. En honor al bon home, em van posar de nom Hasan, un nom que no em diu res, perquè jo no en tinc de nom. Jo no sóc res més que una part d'una esfera terrestre que viu al sò d'una natura que parla i pacta, que conviu, que canvia, i que evoluciona, però sobretot que no entèn la manca de respecte entre iguals. Per això vaig convidar a en Hasan a viure amb mí, tot i que mai ens diem per cap nom. Senzillament ens mirem i ens somriem l'un a l'altre, sense envejes, contents de compartir un espai que no és ni nostre.

I les nits de lluna plena mirem amunt, on els estels viuen suspesos en el no res, aliens al què passa sota nostre, a la península de la Capadòcia No ens importa. No ens mereix gaire respecte, només el que es mereixen el vent, el sol, l'aigua, i els éssers vius que han sabut coonviure amb nosaltres.

Miquel - setembre 2010

L'Islam i la novel.la negra

Hola a tots,

Avui obrint Google he vist que surt el requadre recordant el 120è aniversari del  naixement d'Agatha  Cristie.

Després de tanta cultura en els missatges rebuts,  Dydima, Assos, inscripcions a Èfes,Video xerrades, col.laboracions al blog Turquesa....  l'Agatha sona a cultura popular, però resulta que buscant la mezquita de Rustem Pasha a Estambul , em vaig trobar amb un grupet de persones a les que em vaig adherir perquè molt amablement em an dir, Fina ara anem a veure l'estació de l'Orient Expres, vols venir amb nosaltres?

La Maite i algú més va poder gaudir de la visita del tren que hi havia aparcat, el Balkans Express,  perquè hi havia un empleat que els hi va ensenyar.

 

Fina

Permeteu-me un elogi

És difícil d'explicar la sorpresa, el descobriment, de veure la foto d'en Josep en un diari; com també haig de dir que se'm fa extrany veure'l fotografiat en les pàgines interiors de la mateixa publicació, en plena activitat professional.

Crec que a hores d'ara ningú de nosaltres dubte de la seva vàlua pedagògica, així com tampoc ho fa del nivell personal. Si a algú li quedava alguna incògnita més, ja sigui a nivell acadèmic, o d'investigació, ja ha sortit de dubtes.

No crec equivocar-me massa si, fent referència a la foto del blog, estem orgullosos, tots els que hem tingut la sort de compartir algun viatge, alguna assignatura, i algunes estones de companyia amb en Josep, d'haver estat deixebles de la seva saviesa, i de la seva bona manera de fer.

M'imagino l'alegria interior que deu haver experimentat el professor Cervelló, quan ha pogut recuperar, sobretot amb la col.laboració d'una alumna seva, aquelles peces que li tornen a obrir el camí per a seguir amb l'estudi i el treball tenaç i encoratjat, del que ha estat per a ell, i per cada vegada més persones, una de les civilitzacions més ben estructurades, i amb més interès de la nostra història antiga.

Els entrellats es desfan a base de treball i convicció, la mateixa que va portat a relacionar el nom de Wilussa amb Il.lios, és a dir amb la Troya dels nostres mites. La Història Antiga, la que descobreix tots els processos humans abans de la racionalitat, té molt més sentit del que a vegades pensem, i nosaltres hem tingut el privilegi de compartir aprenentatges amb una excel.lent persona que en sap un munt. Entre altres coses, ens ha transmès aquesta idea tant interessant de relacionar els fets del passat amb l'actualitat; i en aquest cas concret, ens ajuda a relativitzar l'estigma de l'espoli de les tombes egípcies fetes en segles passats. De fet, no estem tant lluny de les actuacions "primitives", senzillament, sóm els mateixos homes i dones, amb els mateixos defectes, que només hem canviat les formes, l'estètica i la tecnologia.

Ben trobades les peces, i ben apresa la lliçó.

Miquel - Setembre 2010

El punxó (3)

A partir de la ciutat d'Istambul, les sensacions no vàren parar d'arribar-nos per tots cantons. El cert és que em va sorprendre tot el país, d'una forma molt agradable, donada la seva enoprme varietat de recursos històrics, culturals i humans que el formen.

L'estètica és un dels detalls més destacables. Però no podria dir un aspecte en concret que trobés més bell que un altre.

Per una banda traspúa per tot arreu aquesta funció de punt de pas, d'espai de trobada, d'homes i dones de tots els temes i les maneres de fer; resumits en el comerç, en el constant intercanvi de mercaderies, i en el recull d'una infinitat de menjars, bens, imatges i olors indefinitis, que fan molt rica la diversitat cultural del país. 

Els comerços i les vistes panoràmiques són dues de les característiques d'aquest constant anar i venir, del nord al sud, i de l'est a l'oest.

Les grans construcciones comparteixen imatge entre elles, però també amb les estructures modernes, els habitatges, els centres de culte...

La religió no ha quedat exempta d'aquest constant contacte amb les idees i les creences.

Per tant podem observar els minarets, orgullosos encara, que s'enfilen estilitzats sobre un fons blau intens, i s'entir-ne el seu reclam a l'oració amb intensitat, mentre el poble, que guarda aquest mes d'agost d'enguany el desdejuni preceptiu, viu pacient i amb senzillesa les hores d'uns vespres plens d'humanitat i de festa.

Esglésies de culte cristià, on els mosaics bizantins, uns més conservats que altres, ens mostren l'esplendor d'un art i una època brillant de l'imperi que governava el territori.

Imatges sovint ratllant la perfecció, amb una llum i una intensitat esfereïdores, que penetren, encara ara, en l'ànima del que les mira amb ulls de respecte. El seu equilibri formal i de color ens transporta sovint, a les mans de l'artista, i de retruc a la seva cosmogonia, al seu concepte del món i de la seva creació.

Tot plegat prop de centres de culte molt concrets, reliquies d'una religiositat intensa i que es resisteix a deixar que el pas del temps i dels contextos, modifiqui les seves formes externes. 

Observar una plataforma repleta d'espelmes votives, senyal d'un culte interioritzat i obsessiu, no ens ha d'extranyar.

La naturalesa no ha volgut ésser diferent, de fet ja hi era abans de tot plegat, i s'afanya a donar el toc definitiu a una Anatòlia rica en recursos, espectacular en paisatges i sobretot racons de somni i fantasia. 

I tot motivat perquè la història ha estat capriciosa, igual que ho han estat els grups humans, hi ha deixat empremptes de cada un dels moments evolutius; de manera que mirant tots els racons de la península, podem llegir, com si d'un gran llibre de text es tractés, tot el nostre passat, capítol a capítol. 

Això sí, recordant-nos a cada moment, que només la deessa de la fertilitat, la que va ajudar als primers homínids neolítics a sedentaritzar-se en aquest territori, ha estat la veritable propietària espiritual de Hattusa, Gordion, Troya, Afrodissias, Konya i Istambul.

Text: Miquel

Fotos: Sílvia Cervelló

Moltes gràcies

L'últim dia de viatge, després de llargues jornades de compartir autocar, menjars, caminades, xerrades i experiències noves, és el moment dels comiats i els agraïments. Aquest any no podia ser diferent i en Josep, amb aquell nus a la gola que ja li endevino de lluny, i l'enyor d'una vivència que ja no es podrà repetir, donat que cada grup i cada viatge és un moment diferent de la història, va agafar el micròfon, l'eina del poder de la paraula, i es va dirigir al seu públic entregat i espectant.

Els agraïments són importants. Està molt bé donar les gràcies als capitans de la colla per la feina ben feta; és gratificant poder felicitar a l'excel.lent conductor, i és entranyable aplaudir la sincera dedicació d'un guia atent, respectuós, intel.ligent i aplicat com l'Ibo. Però en aquesta ocasió, i d'acord amb el que m'heu comentat alguns de vosaltres, ens va quedar donar gràcies a la feina ben feta. Al treball que no es veu, a l'ombra inseparable del mestre, al seny i també a la rauxa. A una persona amable, dedicada, culta, de conversa àgil i interessant; amiga dels amics, reivindicativa,  i atenta als petits detalls, que són els que consoliden un viatge com el nostre.

És l'Àngela.

La que va fer anys a Istambul, i va rebre la mostra d'escalf sincer de tot el grup, sense deixar el seu tò pausat i amable:

Però també la que quan ha d'ensenyar les urpes, o mostrar-se orgullosa i donar la cara, no té por de res i es deixa anar:

Moltes gràcies per tot Àngela

Miquel - Setembre 2010

Fragment de "Les Metamorfosis" d'Ovidi - Dedicat a en Josep per la Fina

" He acabat una obra que ni la ira de Júpiter ni el foc ni l'espasa ni la voracitat del temps no podran destruïr. Pot arribar quan vulgui el dia aquell que només té dret sobre el meu cos, pot posar, quan vulgui, terme a la durada incerta de la meva vida. Immortal en la meva part més noble, pujaré més amunt dels estels i el meu nom serà inesborrable. Pertot arreu on s'estén el poder de Roma per les terres conquerides seré llegit pel poble, i viuré en la fama per tota la l'eternitat, si és que són certs els presagis dels poetes. (Ovidi , de l'Epíleg)

La meva foto del viatge ( Isabel Esteve )

“Al darrera s’elevava allò que vist de lluny semblaven dits, pics rocosos, que tenien al damunt com un barret de roca més fosca, a vegades amb forma de caputxa, altres de casquet quasi pla, que sobresortia pel davant i pel darrera. Més endavant, els relleus eren menys punxeguts, però cadascun es veia foradat amb cavitats, com un rusc, fins que s’entenia que eren cases, o millor dit albergs de pedra on havien estat excavades unes coves”

(Umberto Eco, Baudolino, cap. 29)

Energies renovables

La història ens demostra que és l'home el que s'adapta als diferents contextos, no tant que sigui ell qui els canvia. 

Nosaltres dos, en Ramon i en Miquel, ens adaptem al que faci falta i, sabent tot el que ens venia a sobre (a part de les explicacions d'en Josep), al tornar a Barcelona, vàrem optar per estar al dia, i carregar les nostres bateries.

No ens calen manuals d'autoajuda ni teràpies alternatives, senzillament ens cal aplicar el sentit comú, i deixar reposar una estona les nostres ja castigades estructures corporals, per tal de recarregar el nostre sistema encefàl.lic.

No heu de donar-hi més voltes, no hi ha cap secret. La nostra energia només es pot renovar d'una sola manera. 

No sé pas com en dèien els nostres ancestres de l'Antic Egipte, ni els Hatti, ni els Hitites; ni els kaskas, ni els amorreus, ni els hurrites, ni els assiris, ni els accadis, ni els summeris, ni els búlgars, ni els seljúcides, ni els otomans, ni els grecs, ni tampoc els romans. De fet tant ens fa. 

Nosaltres, a casa nostra en diem: pesar figues!

Text: Miquel
Foto: Montser Gallardo

El punxó (2)

Des del seient de l'avió estant, observant el mar de núvols que s'extén sota la carcassa de l'aparell, vaig pensant en la ciutat que em trobaré.

Istambul... Quina música més bonica al pronunciar el seu nom! No en tinc gaires referències actuals. He optat per no llegir gaire i descobrir, un dia darrera l'altre, quins són els seus secrets. És una capital important de l'orient..., o de l'occident..., o potser dels dos a la vegada...; en tot cas és una incògnita, i un entrellat de misteri que la fa més desitjable encara.

La primera llambregada no aporta res de nou. És una arribada qualsevol, a un aeroport molt semblant als nostres, els d'occident vull dir, i amb una organització força assumible pel nostre tarannà. Avions, camions, furgonetes, sirenes i escalinates. Portes que s'obren sense prémeles, rètols de colors, taulells ordenats i treballadors encorbatats, armats amb aparells de comunicació telefònica  d'última generació, i passatgers de totes les classes.

"Potser no n'hi ha per tant?", em pregunto mentre arrossego la maleta corredor enllà, lliscant per sobre un gres llustrat per l'efecte d'uns quants líquids de neteja. La primera impressió és certament aquesta, la d'un enclau llunyà de Barcelona, amb formes de fer una mica diferents, idioma inintel.ligible, pells més brunes, però ben proper a nosaltres.

El fet que l'anglès comparteixi cartell a la majoria d'indicacions, amb el llenguatge turc, indesxifrable en sons i contingut per a les nostres ments ibèrico-peninsulars, dóna una impressió de més normalitat; de la mateixa manera que les indicacions sonores pels altaveus denoten una frenètica activitat d'entrades i sortides de vols regulars, amb destins ben diferenciats.

L'aeroport fa de sala de descompressió. És com una petita estància de traspàs, recull de múltiples realitats, i que permet fer el trànsit de la Barcelona comtal mediterrània, a la Nova Roma, la ciutat inalterable al pas dels segles. Fins ara res de nou. La realitat, la veritat de tot plegat, ens espera darrera de les vidrieres de l'andana principal.

Miquel - Setembre 2010

El plor de la llàgrima

No hem d’anar gaire lluny, ni en l’espai ni en el temps, per trobar escenes de dol, i actes de comunió familiar i d’amics on, d’una manera ritual però sincera, es manifesta el dolor que representa la pèrdua d’algú.

El misteri de la mort ens duu sovint a aquestes situacions. Possiblement la racionalitat dels nostres dies ens entigui conduïnt cap a una manca de sensibilitat manifesta, de manera que cada vegada s’exterioritzen menys les mostres de tristor.

Veure un grapat de familiars i veïns asseguts al voltant del llit d’un difunt, o celebrar un àpat comunitari, a l’habitació del costat on jeu la persona traspassada, va ser per a mí una

experiència, en el moment viscuda com una distorsió de la realitat, però amb el pas del temps, com la constatació de que la creença, el sentiment, la idea d’un món estructurat d’alguna manera determinada, ens pot ajudar a establir lligams més forts entre les persones.

Cada vegada que penso en aquest rituals, ja anomenats “de poble”, m’acosto una mica més a la idea de la nostra insignificància. Orgullosos com estem de la nostra societat, de l’evolució i del progrés, sovint deixdem de banda aspectes tant senzills i elementals com la comunicació i l’expressió.

No és lògic arrencar un plor per desfer el nus que entortolliga les nostres entranyes, quan una persona estimada ens deixa? Potser ens fa vergonya, o mandra, compartir el sentiment de dolor, i mostrar la voluntat de seguir estant al costat d’un cos que deixarà d’estar present entre nosaltres?

Em colpeix el meu sentiment més profund,  les fites d’individualisme i de manca de sensibilitat que pot assolir l’ésser humà, quan perd una mica el nord i s’oblida que no sóm res un sense l’altre, i que és imprescindible demostrar-nos-ho.

No sóm millors que els nostres avantpassats. Potser interpretem la vida diferent, i apliquem unes tècniques que ens permeten entendre la naturalesa a la nostra manera; però en el fons sempre hem estat iguals, i per tant, els nostres avantpassats ens mereixen un gran respecte.

I quan anem amunt i avall pels camins de la història, i trobem imatges de processons on dones de l’Egipte Faraònic gesticulaven i exclamaven als quatre vents mostres de dolor, ens n’adonem d’aquesta nostra simplicitat. Cinc mil anys ens separen, i en el fons, només estem buscant formes diferents per dir el mateix. Igual que les imatges que se’ns van mostrar aquest estiu en els sarcòfags, amb senefes ben el.laborades, imatges revifades per destres escultors, i expressivitats facials treballades fins a l’últim detall, apropant els admiradors a la realitat de la vida.

Art i dolor, bellesa i tendresa, humanitat i transcendència, binomis que han perdurat, en aquest o en altres ordres, al llarg dels segles, i han perpetuat la nostra simplicitat, la nostra insignificància. El record de la visió d’aquestes “ploracossos”, o “ploramorts”, ara tancades en un museu, encara em revifa la mirada interior i em transporta a pensar en la nostra existència, i en el respecte que es mereixen aquells avantpassats.

Miquel - Setembre 2010

El Punxó (1)

És dimarts, i la ciutat d’Ankara ha despertat engalanada, amb tot un plegat de banderoles a molts balcons, i els edificis més emblemàtics de l’urbs, coberts per una enorme fotografía d’Atatürk, flanquejat a banda i banda per uns enormes estandarts de decenes de metres de llargària, amb fons vermell i l’estel protegit per la mitja lluna blanca.

Turquia està de festa gran, com cada 30 d’agost, en commemoració de l’última batalla que es va lliurar a la península anatòlica, l’any 1922, i que va concloure el conflicte del que oficialment es va conèixer com a procés d’independència. Mustafa Kemal, el militar que es rebel.là contra el repartiment colonial al que havia estat sotmès el territorio turc, va recórrer la península pel nord, i abans d’arribar a la zona més oriental, s’endinsà cap als altiplans centrals, fins establir el seu quarter general a la población d’Ankara. Aquesta era una ciutat amb una certa activitat agrària i comercial, però va agafar molta volada a partir del seu paper central en l’expulsió dels diferents ocupants occidentals. Només va caldre donar-li la condició de capital administrativa, per acabar de donar-li l’empenta definitiva per tal d’esdevenir una gran ciutat.

Hi hem arribat a mig matí i, després d’haver visitat el Museu de les Civilitzacions Anatòliques, ens hem regalat una passejada per la part alta, o el que és el mateix, per la part més antiga. Ara no m’entretindré a descriure en detall el recorregut, ja ho faré al proper comentari, i només diré que amb una caminada exemplar, hem pogut arribar a la fortalesa que dominava, i domina encara ara, tota la capital.

La vista és espectacular. La forma cilíndrica de la torre facilita una visió de 360º de tot Ankara, des del Palau del Govern, fins al Mausoleu de Mustafà Kemal (Atatürk), passant per l’hotel Sheraton, el Parc de la Pau, i la torre emblemàtica de construcció moderna, que ha passat a ser el símbol de la ciutat, en substitució del disc solar Hatti. Ens deleitem amb les vistes, i ens aturem a contemplar tots els racons que abasten les nostres mirades. Fins i tot ens permetem l’agradable luxe de fer gresca, i jugar com si fossin infants en l’hora del pati, fent-nos fotos en una terraceta de la fortificació, rient, xisclant, i deixant anar les expressions més insòlites de felicitat, resultat d’un seguit d’emocions positives viscudes durant els últims quinze dies.

Mig en broma ens hem assegut en diferents punts de la muralla, i hem començat a fer xerinola sobre l’estona que faltava per la posta de sol. Amb el braç estirat, el puny ben tancat i el polze alçat, hem estat ironitzant sobre el moment exacte en que el sol s’amagarà. En Josep ha fet un intent de dur-nos escales avall, però el reclam unànim ha estat clar, i l’hem convençut del nostre interés en quedar-nos més estona. Prudent, cautelós amb el grup, s’ha retirat amb l’Àngela per deixar passar l’estona. Nosaltres hem agraït aquests moments, i a mesura que passen els minuts ens anem endinsant més en la nostalgia i la serenor.

El sol, roig, encès, va perdent força, i es deixa caure suaument sobre un horitzó encorvat, definit i obscur. La seva lluminositat tenyeix d’un mocador de seda multicolor el cel, que fins ara era blau. Es succeeixen, en una seqüència polícroma espectacular, totes les games des del groc fins al roig encès. Cada vegada l’esfera solar s’apropa al final de la nostra jornada. Quan acarona l’horitzó tímidament, els flaixos de les nostres càmeres comencen a esclatir, mentre les nostres pupil.les s’impregnen de la bellesa del moment. Es fa un silenci llarg, algunes mans s’entrecreuen, i algunes còrnies s’humitegen desbodades per uns instants d’emoció. No és tant sols la mare natura que ens parla, també sóm conscients que s’està acabant una etapa més de les nostres vides. La nostàlgia comença a apoderar-se dels nostres sentiments, i els records es precipiten per entre les nostres entranyes. Aparèixen les imatges de la història antiga que hem reviscut, de les caminades, de les explicacions, i del contacte entre tots nosaltres. El sol es segueix amagant, ens comença a privar de la seva llum, i la catifa celest es desplega lentament, cobrint la cúpula de petits estels que ja ens fan arribar lleugerament el seu resplandor. L’últim racó del disc solar s’amaga, al mateix moment un esclat de vermellor intensa obre un ventall de color davant nostre, darrera del minaret de la mesquita més propera. De nou es barregen els sentiments i la història, les experiències i les cultures, i es manté el misteri d’una Turquia vella i bella, que es resisteix a perdre el seu encant. La natura hi posa la resta.

En aquest moment, algú comença a picar de mans i, sense que ningú digui res, enbadalits per l’excel.lència de l’espectacle, acabem aplaudint tots plegats, celebrant que la vida és al voltant nostre, i el nostre agraïment per les petites estones humanes que hem compartit.

Aquí, a Ankara, final del nostre recorregut, és on acaba de començar el nostre viatge.

Miquel – Setembre 2010

Perles sufís

Hola amics,

Quin ritme porta això!! Ramon i Miquel, sou la canya!!! Us trobo a faltar a tots!!! Per fer una mica més de melancolia, us envio unes perles sufís de Mevlana Rumi, el sabi que vam anar a veure a Konya. Espero us donin un nou moment de poesia, com els viscuts aquests dies. Una abraçada ben gran a tots!!

Lluís



* Si, si, no hem dormit massa aquest viatge, per sort..

"Si estoy contigo, no dormimos
en toda la noche.
Si no estás aquí, no consigo dormirme.
¡Gloria a Dios por estos dos insomnios"


* Sobre les caminades a ple dia

"Arriésgalo todo por amor,
si verdaderamente estás vivo
como un ser humano de verdad.
Si no, márchate de esta reunión.
Las medias tintas jamás alcanzan
la majestuosidad"


* Crec que s'ha demostrat...

"Se aprende más
de la presencia de una persona
que de un libro"


* El viatge continua....

"Nos ocupa una investigación
y una búsqueda
más allá de toda búsqueda
e investigación;
no te la puedo describir.
¡Hazlo tú, si acaso puedes"