És dimarts, i la ciutat d’Ankara ha despertat engalanada, amb tot un plegat de banderoles a molts balcons, i els edificis més emblemàtics de l’urbs, coberts per una enorme fotografía d’Atatürk, flanquejat a banda i banda per uns enormes estandarts de decenes de metres de llargària, amb fons vermell i l’estel protegit per la mitja lluna blanca.
Turquia està de festa gran, com cada 30 d’agost, en commemoració de l’última batalla que es va lliurar a la península anatòlica, l’any 1922, i que va concloure el conflicte del que oficialment es va conèixer com a procés d’independència. Mustafa Kemal, el militar que es rebel.là contra el repartiment colonial al que havia estat sotmès el territorio turc, va recórrer la península pel nord, i abans d’arribar a la zona més oriental, s’endinsà cap als altiplans centrals, fins establir el seu quarter general a la población d’Ankara. Aquesta era una ciutat amb una certa activitat agrària i comercial, però va agafar molta volada a partir del seu paper central en l’expulsió dels diferents ocupants occidentals. Només va caldre donar-li la condició de capital administrativa, per acabar de donar-li l’empenta definitiva per tal d’esdevenir una gran ciutat.
Hi hem arribat a mig matí i, després d’haver visitat el Museu de les Civilitzacions Anatòliques, ens hem regalat una passejada per la part alta, o el que és el mateix, per la part més antiga. Ara no m’entretindré a descriure en detall el recorregut, ja ho faré al proper comentari, i només diré que amb una caminada exemplar, hem pogut arribar a la fortalesa que dominava, i domina encara ara, tota la capital.
La vista és espectacular. La forma cilíndrica de la torre facilita una visió de 360º de tot Ankara, des del Palau del Govern, fins al Mausoleu de Mustafà Kemal (Atatürk), passant per l’hotel Sheraton, el Parc de la Pau, i la torre emblemàtica de construcció moderna, que ha passat a ser el símbol de la ciutat, en substitució del disc solar Hatti. Ens deleitem amb les vistes, i ens aturem a contemplar tots els racons que abasten les nostres mirades. Fins i tot ens permetem l’agradable luxe de fer gresca, i jugar com si fossin infants en l’hora del pati, fent-nos fotos en una terraceta de la fortificació, rient, xisclant, i deixant anar les expressions més insòlites de felicitat, resultat d’un seguit d’emocions positives viscudes durant els últims quinze dies.
Mig en broma ens hem assegut en diferents punts de la muralla, i hem començat a fer xerinola sobre l’estona que faltava per la posta de sol. Amb el braç estirat, el puny ben tancat i el polze alçat, hem estat ironitzant sobre el moment exacte en que el sol s’amagarà. En Josep ha fet un intent de dur-nos escales avall, però el reclam unànim ha estat clar, i l’hem convençut del nostre interés en quedar-nos més estona. Prudent, cautelós amb el grup, s’ha retirat amb l’Àngela per deixar passar l’estona. Nosaltres hem agraït aquests moments, i a mesura que passen els minuts ens anem endinsant més en la nostalgia i la serenor.
El sol, roig, encès, va perdent força, i es deixa caure suaument sobre un horitzó encorvat, definit i obscur. La seva lluminositat tenyeix d’un mocador de seda multicolor el cel, que fins ara era blau. Es succeeixen, en una seqüència polícroma espectacular, totes les games des del groc fins al roig encès. Cada vegada l’esfera solar s’apropa al final de la nostra jornada. Quan acarona l’horitzó tímidament, els flaixos de les nostres càmeres comencen a esclatir, mentre les nostres pupil.les s’impregnen de la bellesa del moment. Es fa un silenci llarg, algunes mans s’entrecreuen, i algunes còrnies s’humitegen desbodades per uns instants d’emoció. No és tant sols la mare natura que ens parla, també sóm conscients que s’està acabant una etapa més de les nostres vides. La nostàlgia comença a apoderar-se dels nostres sentiments, i els records es precipiten per entre les nostres entranyes. Aparèixen les imatges de la història antiga que hem reviscut, de les caminades, de les explicacions, i del contacte entre tots nosaltres. El sol es segueix amagant, ens comença a privar de la seva llum, i la catifa celest es desplega lentament, cobrint la cúpula de petits estels que ja ens fan arribar lleugerament el seu resplandor. L’últim racó del disc solar s’amaga, al mateix moment un esclat de vermellor intensa obre un ventall de color davant nostre, darrera del minaret de la mesquita més propera. De nou es barregen els sentiments i la història, les experiències i les cultures, i es manté el misteri d’una Turquia vella i bella, que es resisteix a perdre el seu encant. La natura hi posa la resta.
En aquest moment, algú comença a picar de mans i, sense que ningú digui res, enbadalits per l’excel.lència de l’espectacle, acabem aplaudint tots plegats, celebrant que la vida és al voltant nostre, i el nostre agraïment per les petites estones humanes que hem compartit.
Aquí, a Ankara, final del nostre recorregut, és on acaba de començar el nostre viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada