El Corpus més antic de propostes de llibres i cinema escrit en un autocar a la Capadòcia

vídeo Francesc i Palmira

Cada dia alucino amb la quantitat de fotos i escrits que envieu i penjeu al blog. Amb la Palmira encara no hem fet res i quasi ens pujen els colors, però ja tenim el video que ens ha muntat la nostra filla del que vam grabar, i permeteu que col.laborem amb vosaltres enviant-vos-el.
A veure si us agrada!
Petonets
Francesc i Palmira

cliqueu al link: http://blip.tv/file/4142620

Contes (1)

Encara sóc capaç de recordar, amb certa nostàlgia, el moment en el que vaig poder esclatar, i expulsar del meu interior tot el neguit que feia segles s'entortolligava al meu interior. Els corrents de terres, el foc i les altes temperatures, no em deixaven descansar en pau, i sovint l'escorça que em cobria em privava de gaudir de cada instant. Moltes llunes vaig passar encongit, amagat a la llum del sol, malgrat que el meu desitg era de sortir al món de la llum. Les tenebres em desfèien les entranyes, i els molts intents que havia fet per alliberar-me, havien estat sempre infructuosos.

Però l'experiència m'ha ensenyat que no hi ha res que sigui definitiu, i que només la incapacitat per ser pacient esdevé el principal impediment per a l'eternitat. Només quan vaig entendre que jo sol no podia canviar, que necessitava compartir la meva experiència amb el meu entorn, vaig aconseguir veure un punt de llum al final de la meva visió del món, i l'esperança de ser el que sempre havia desitjat.

Vaig parlar amb l'aigua, i vaig pactar que podria acaronar els meus peus amb persistència, a canvi de que alimentés a diari la meva essència. No hi va posar cap impediment. Fins i tot vàrem acordar que, de tant en tant, parlaríem de nou per canviar, si ho crèiem conveninet, el seu recorregut, o si volia cobrir-me en forma de pluja, i refrescar la meca boca sedegosa.

Vaig parlar amb el vent, i vaig pactar que jugaria amb el meu cos, amunt i avall, ara suau, ara amb força, espetegant, si així ho volia, sobre les meves faldilles, i modelant, quan ho cregués oportú la meva fisonomia. Em va demanar espai per poder escolpir al seu aire, formes i solcs de tota mena, per fer més bonic el meu entorn, i gaudir de la llibertat de moviment.

Vaig parlar amb Shu, que separa el cel i la terra, per obrir més l'espai, i així deixar que el vent tingués més llibertat, que l'aigua tingués més recorregut, i que el meu cap no s'hagués d'acotar a gran alçada.

Vaig parlar amb tots els éssers vius, i acordaren amb mí que la meva presència no els molestaria en cap moment, que fins i tot els serviria de referència abans de l'horitzó, i que jo respectaria la seva vitalitat, proporcinant-los una terra prou fèrtil com per pasturar, enfortir les arrels, o generar nous éssers a partir de les petites llavors.

Tots vàren acceptar el meu tracte, i amb tots vaig poder pactar les condicions d'una convivència. I quan vaig estar convençut que tot era lligat i pactat, amb respecte, amb bona voluntat, vaig fer l'últim esforç per deslliurer-me del meu malestar. Va ser un vespre, quan la lluna es passejava de nou per entre els estels d'una cúpula celeste immensa i negra, que vaig poder obrir la boca de bat a bat, i vaig expulsar amb energia els fluxos subterranis que havia acumulat a llarg de l'eternitat. no us puc descriure el plaer, l'èxtasi, i les emocions que em vàren recórrer cada una de les parts de la meva estructura. Amb la boca cara amunt, joiós de la meva obra, em vaig enlairar una llarga estona cap al cel, aprofitant l'espai que el separava de l'esfera terrestre, i em vaig deixar anar, cofoi, orgullós, majestuós i humil a la vegada, content de participar en la gran obra de la vida.

El vent va fer el que havia de fer; va complir el pacte igual que ho feu l'aigua, joganera i fugissera, que no va deixar cap racó per omplir. Els éssers vius avn anar poblant les meves parts més baixes, i començàren a transformar les seves vides, en un entorn que els havia canviat de manera natural i espontània.

Només una decepció em vaig endur. L'home va respectar el pacte fins a un cert moment en que va decidir prendre la iniciativa, i prescindir del diàleg amb el vent, amb l'aigua i la terra; fins i tot amb els seus germans. La seva ambició, la voluntat de dominar als iguals i el seu entorn, la racionalitat mal entesa, van ser suficients per desviar la seva atenció de la seva condició natural. Ni l'aigua, ni el vent, ni el mateix sol que els dóna vida, han estat capaços de redreçar la seva actuació. I malgrat que l'aigua ha alimentat els seus conreus, ha allargat els seus braços per abastir zones més despoblades; i malgrat que el vent s'ha esforçat a cor que vols, per omplir de bellesa l'entorn i decorar la vida amb formes i estructures curioses, i també ha fet rodar molins per tractar les collites; l'ésser humà no ha estat capaç de ser humil i respectar. Només un home, un ésser senzill i rebutjat pel seu vici mal vist d'ingesta d'alcohol, va ser capaç de mirar-me de fit a fit, durant les llargues nits d'estiu que passava estès fora del seu jaç, abandonat, apartat per l'individualisme, i parlar amb mí per expressar-me el respecte que li feia la meva presència. ell va ser el que em va fer entendre que no era jo el culpable de la situació. Ell va ser el que va creure en la meva presència, i per aquest motiu vaig remoure'm de nou, furiós per la cobardia dels vilatans més propers, i vaig deixar caure de nou la poca malícia i rencor que em quedava a l'interior.

El càstig va ser prou sever com per acobardir als habitants de les meves faldilles. En honor al bon home, em van posar de nom Hasan, un nom que no em diu res, perquè jo no en tinc de nom. Jo no sóc res més que una part d'una esfera terrestre que viu al sò d'una natura que parla i pacta, que conviu, que canvia, i que evoluciona, però sobretot que no entèn la manca de respecte entre iguals. Per això vaig convidar a en Hasan a viure amb mí, tot i que mai ens diem per cap nom. Senzillament ens mirem i ens somriem l'un a l'altre, sense envejes, contents de compartir un espai que no és ni nostre.

I les nits de lluna plena mirem amunt, on els estels viuen suspesos en el no res, aliens al què passa sota nostre, a la península de la Capadòcia No ens importa. No ens mereix gaire respecte, només el que es mereixen el vent, el sol, l'aigua, i els éssers vius que han sabut coonviure amb nosaltres.

Miquel - setembre 2010

L'Islam i la novel.la negra

Hola a tots,

Avui obrint Google he vist que surt el requadre recordant el 120è aniversari del  naixement d'Agatha  Cristie.

Després de tanta cultura en els missatges rebuts,  Dydima, Assos, inscripcions a Èfes,Video xerrades, col.laboracions al blog Turquesa....  l'Agatha sona a cultura popular, però resulta que buscant la mezquita de Rustem Pasha a Estambul , em vaig trobar amb un grupet de persones a les que em vaig adherir perquè molt amablement em an dir, Fina ara anem a veure l'estació de l'Orient Expres, vols venir amb nosaltres?

La Maite i algú més va poder gaudir de la visita del tren que hi havia aparcat, el Balkans Express,  perquè hi havia un empleat que els hi va ensenyar.

 

Fina

Permeteu-me un elogi

És difícil d'explicar la sorpresa, el descobriment, de veure la foto d'en Josep en un diari; com també haig de dir que se'm fa extrany veure'l fotografiat en les pàgines interiors de la mateixa publicació, en plena activitat professional.

Crec que a hores d'ara ningú de nosaltres dubte de la seva vàlua pedagògica, així com tampoc ho fa del nivell personal. Si a algú li quedava alguna incògnita més, ja sigui a nivell acadèmic, o d'investigació, ja ha sortit de dubtes.

No crec equivocar-me massa si, fent referència a la foto del blog, estem orgullosos, tots els que hem tingut la sort de compartir algun viatge, alguna assignatura, i algunes estones de companyia amb en Josep, d'haver estat deixebles de la seva saviesa, i de la seva bona manera de fer.

M'imagino l'alegria interior que deu haver experimentat el professor Cervelló, quan ha pogut recuperar, sobretot amb la col.laboració d'una alumna seva, aquelles peces que li tornen a obrir el camí per a seguir amb l'estudi i el treball tenaç i encoratjat, del que ha estat per a ell, i per cada vegada més persones, una de les civilitzacions més ben estructurades, i amb més interès de la nostra història antiga.

Els entrellats es desfan a base de treball i convicció, la mateixa que va portat a relacionar el nom de Wilussa amb Il.lios, és a dir amb la Troya dels nostres mites. La Història Antiga, la que descobreix tots els processos humans abans de la racionalitat, té molt més sentit del que a vegades pensem, i nosaltres hem tingut el privilegi de compartir aprenentatges amb una excel.lent persona que en sap un munt. Entre altres coses, ens ha transmès aquesta idea tant interessant de relacionar els fets del passat amb l'actualitat; i en aquest cas concret, ens ajuda a relativitzar l'estigma de l'espoli de les tombes egípcies fetes en segles passats. De fet, no estem tant lluny de les actuacions "primitives", senzillament, sóm els mateixos homes i dones, amb els mateixos defectes, que només hem canviat les formes, l'estètica i la tecnologia.

Ben trobades les peces, i ben apresa la lliçó.

Miquel - Setembre 2010

El punxó (3)

A partir de la ciutat d'Istambul, les sensacions no vàren parar d'arribar-nos per tots cantons. El cert és que em va sorprendre tot el país, d'una forma molt agradable, donada la seva enoprme varietat de recursos històrics, culturals i humans que el formen.

L'estètica és un dels detalls més destacables. Però no podria dir un aspecte en concret que trobés més bell que un altre.

Per una banda traspúa per tot arreu aquesta funció de punt de pas, d'espai de trobada, d'homes i dones de tots els temes i les maneres de fer; resumits en el comerç, en el constant intercanvi de mercaderies, i en el recull d'una infinitat de menjars, bens, imatges i olors indefinitis, que fan molt rica la diversitat cultural del país. 

Els comerços i les vistes panoràmiques són dues de les característiques d'aquest constant anar i venir, del nord al sud, i de l'est a l'oest.

Les grans construcciones comparteixen imatge entre elles, però també amb les estructures modernes, els habitatges, els centres de culte...

La religió no ha quedat exempta d'aquest constant contacte amb les idees i les creences.

Per tant podem observar els minarets, orgullosos encara, que s'enfilen estilitzats sobre un fons blau intens, i s'entir-ne el seu reclam a l'oració amb intensitat, mentre el poble, que guarda aquest mes d'agost d'enguany el desdejuni preceptiu, viu pacient i amb senzillesa les hores d'uns vespres plens d'humanitat i de festa.

Esglésies de culte cristià, on els mosaics bizantins, uns més conservats que altres, ens mostren l'esplendor d'un art i una època brillant de l'imperi que governava el territori.

Imatges sovint ratllant la perfecció, amb una llum i una intensitat esfereïdores, que penetren, encara ara, en l'ànima del que les mira amb ulls de respecte. El seu equilibri formal i de color ens transporta sovint, a les mans de l'artista, i de retruc a la seva cosmogonia, al seu concepte del món i de la seva creació.

Tot plegat prop de centres de culte molt concrets, reliquies d'una religiositat intensa i que es resisteix a deixar que el pas del temps i dels contextos, modifiqui les seves formes externes. 

Observar una plataforma repleta d'espelmes votives, senyal d'un culte interioritzat i obsessiu, no ens ha d'extranyar.

La naturalesa no ha volgut ésser diferent, de fet ja hi era abans de tot plegat, i s'afanya a donar el toc definitiu a una Anatòlia rica en recursos, espectacular en paisatges i sobretot racons de somni i fantasia. 

I tot motivat perquè la història ha estat capriciosa, igual que ho han estat els grups humans, hi ha deixat empremptes de cada un dels moments evolutius; de manera que mirant tots els racons de la península, podem llegir, com si d'un gran llibre de text es tractés, tot el nostre passat, capítol a capítol. 

Això sí, recordant-nos a cada moment, que només la deessa de la fertilitat, la que va ajudar als primers homínids neolítics a sedentaritzar-se en aquest territori, ha estat la veritable propietària espiritual de Hattusa, Gordion, Troya, Afrodissias, Konya i Istambul.

Text: Miquel

Fotos: Sílvia Cervelló

Moltes gràcies

L'últim dia de viatge, després de llargues jornades de compartir autocar, menjars, caminades, xerrades i experiències noves, és el moment dels comiats i els agraïments. Aquest any no podia ser diferent i en Josep, amb aquell nus a la gola que ja li endevino de lluny, i l'enyor d'una vivència que ja no es podrà repetir, donat que cada grup i cada viatge és un moment diferent de la història, va agafar el micròfon, l'eina del poder de la paraula, i es va dirigir al seu públic entregat i espectant.

Els agraïments són importants. Està molt bé donar les gràcies als capitans de la colla per la feina ben feta; és gratificant poder felicitar a l'excel.lent conductor, i és entranyable aplaudir la sincera dedicació d'un guia atent, respectuós, intel.ligent i aplicat com l'Ibo. Però en aquesta ocasió, i d'acord amb el que m'heu comentat alguns de vosaltres, ens va quedar donar gràcies a la feina ben feta. Al treball que no es veu, a l'ombra inseparable del mestre, al seny i també a la rauxa. A una persona amable, dedicada, culta, de conversa àgil i interessant; amiga dels amics, reivindicativa,  i atenta als petits detalls, que són els que consoliden un viatge com el nostre.

És l'Àngela.

La que va fer anys a Istambul, i va rebre la mostra d'escalf sincer de tot el grup, sense deixar el seu tò pausat i amable:

Però també la que quan ha d'ensenyar les urpes, o mostrar-se orgullosa i donar la cara, no té por de res i es deixa anar:

Moltes gràcies per tot Àngela

Miquel - Setembre 2010