Encara sóc capaç de recordar, amb certa nostàlgia, el moment en el que vaig poder esclatar, i expulsar del meu interior tot el neguit que feia segles s'entortolligava al meu interior. Els corrents de terres, el foc i les altes temperatures, no em deixaven descansar en pau, i sovint l'escorça que em cobria em privava de gaudir de cada instant. Moltes llunes vaig passar encongit, amagat a la llum del sol, malgrat que el meu desitg era de sortir al món de la llum. Les tenebres em desfèien les entranyes, i els molts intents que havia fet per alliberar-me, havien estat sempre infructuosos.
Però l'experiència m'ha ensenyat que no hi ha res que sigui definitiu, i que només la incapacitat per ser pacient esdevé el principal impediment per a l'eternitat. Només quan vaig entendre que jo sol no podia canviar, que necessitava compartir la meva experiència amb el meu entorn, vaig aconseguir veure un punt de llum al final de la meva visió del món, i l'esperança de ser el que sempre havia desitjat.
Vaig parlar amb l'aigua, i vaig pactar que podria acaronar els meus peus amb persistència, a canvi de que alimentés a diari la meva essència. No hi va posar cap impediment. Fins i tot vàrem acordar que, de tant en tant, parlaríem de nou per canviar, si ho crèiem conveninet, el seu recorregut, o si volia cobrir-me en forma de pluja, i refrescar la meca boca sedegosa.
Vaig parlar amb el vent, i vaig pactar que jugaria amb el meu cos, amunt i avall, ara suau, ara amb força, espetegant, si així ho volia, sobre les meves faldilles, i modelant, quan ho cregués oportú la meva fisonomia. Em va demanar espai per poder escolpir al seu aire, formes i solcs de tota mena, per fer més bonic el meu entorn, i gaudir de la llibertat de moviment.
Vaig parlar amb Shu, que separa el cel i la terra, per obrir més l'espai, i així deixar que el vent tingués més llibertat, que l'aigua tingués més recorregut, i que el meu cap no s'hagués d'acotar a gran alçada.
Vaig parlar amb tots els éssers vius, i acordaren amb mí que la meva presència no els molestaria en cap moment, que fins i tot els serviria de referència abans de l'horitzó, i que jo respectaria la seva vitalitat, proporcinant-los una terra prou fèrtil com per pasturar, enfortir les arrels, o generar nous éssers a partir de les petites llavors.
Tots vàren acceptar el meu tracte, i amb tots vaig poder pactar les condicions d'una convivència. I quan vaig estar convençut que tot era lligat i pactat, amb respecte, amb bona voluntat, vaig fer l'últim esforç per deslliurer-me del meu malestar. Va ser un vespre, quan la lluna es passejava de nou per entre els estels d'una cúpula celeste immensa i negra, que vaig poder obrir la boca de bat a bat, i vaig expulsar amb energia els fluxos subterranis que havia acumulat a llarg de l'eternitat. no us puc descriure el plaer, l'èxtasi, i les emocions que em vàren recórrer cada una de les parts de la meva estructura. Amb la boca cara amunt, joiós de la meva obra, em vaig enlairar una llarga estona cap al cel, aprofitant l'espai que el separava de l'esfera terrestre, i em vaig deixar anar, cofoi, orgullós, majestuós i humil a la vegada, content de participar en la gran obra de la vida.
El vent va fer el que havia de fer; va complir el pacte igual que ho feu l'aigua, joganera i fugissera, que no va deixar cap racó per omplir. Els éssers vius avn anar poblant les meves parts més baixes, i començàren a transformar les seves vides, en un entorn que els havia canviat de manera natural i espontània.
Només una decepció em vaig endur. L'home va respectar el pacte fins a un cert moment en que va decidir prendre la iniciativa, i prescindir del diàleg amb el vent, amb l'aigua i la terra; fins i tot amb els seus germans. La seva ambició, la voluntat de dominar als iguals i el seu entorn, la racionalitat mal entesa, van ser suficients per desviar la seva atenció de la seva condició natural. Ni l'aigua, ni el vent, ni el mateix sol que els dóna vida, han estat capaços de redreçar la seva actuació. I malgrat que l'aigua ha alimentat els seus conreus, ha allargat els seus braços per abastir zones més despoblades; i malgrat que el vent s'ha esforçat a cor que vols, per omplir de bellesa l'entorn i decorar la vida amb formes i estructures curioses, i també ha fet rodar molins per tractar les collites; l'ésser humà no ha estat capaç de ser humil i respectar. Només un home, un ésser senzill i rebutjat pel seu vici mal vist d'ingesta d'alcohol, va ser capaç de mirar-me de fit a fit, durant les llargues nits d'estiu que passava estès fora del seu jaç, abandonat, apartat per l'individualisme, i parlar amb mí per expressar-me el respecte que li feia la meva presència. ell va ser el que em va fer entendre que no era jo el culpable de la situació. Ell va ser el que va creure en la meva presència, i per aquest motiu vaig remoure'm de nou, furiós per la cobardia dels vilatans més propers, i vaig deixar caure de nou la poca malícia i rencor que em quedava a l'interior.
El càstig va ser prou sever com per acobardir als habitants de les meves faldilles. En honor al bon home, em van posar de nom Hasan, un nom que no em diu res, perquè jo no en tinc de nom. Jo no sóc res més que una part d'una esfera terrestre que viu al sò d'una natura que parla i pacta, que conviu, que canvia, i que evoluciona, però sobretot que no entèn la manca de respecte entre iguals. Per això vaig convidar a en Hasan a viure amb mí, tot i que mai ens diem per cap nom. Senzillament ens mirem i ens somriem l'un a l'altre, sense envejes, contents de compartir un espai que no és ni nostre.
I les nits de lluna plena mirem amunt, on els estels viuen suspesos en el no res, aliens al què passa sota nostre, a la península de la Capadòcia No ens importa. No ens mereix gaire respecte, només el que es mereixen el vent, el sol, l'aigua, i els éssers vius que han sabut coonviure amb nosaltres.
Miquel - setembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada