No hem d’anar gaire lluny, ni en l’espai ni en el temps, per trobar escenes de dol, i actes de comunió familiar i d’amics on, d’una manera ritual però sincera, es manifesta el dolor que representa la pèrdua d’algú.
El misteri de la mort ens duu sovint a aquestes situacions. Possiblement la racionalitat dels nostres dies ens entigui conduïnt cap a una manca de sensibilitat manifesta, de manera que cada vegada s’exterioritzen menys les mostres de tristor.
Veure un grapat de familiars i veïns asseguts al voltant del llit d’un difunt, o celebrar un àpat comunitari, a l’habitació del costat on jeu la persona traspassada, va ser per a mí una
experiència, en el moment viscuda com una distorsió de la realitat, però amb el pas del temps, com la constatació de que la creença, el sentiment, la idea d’un món estructurat d’alguna manera determinada, ens pot ajudar a establir lligams més forts entre les persones.
Cada vegada que penso en aquest rituals, ja anomenats “de poble”, m’acosto una mica més a la idea de la nostra insignificància. Orgullosos com estem de la nostra societat, de l’evolució i del progrés, sovint deixdem de banda aspectes tant senzills i elementals com la comunicació i l’expressió.
No és lògic arrencar un plor per desfer el nus que entortolliga les nostres entranyes, quan una persona estimada ens deixa? Potser ens fa vergonya, o mandra, compartir el sentiment de dolor, i mostrar la voluntat de seguir estant al costat d’un cos que deixarà d’estar present entre nosaltres?
Em colpeix el meu sentiment més profund, les fites d’individualisme i de manca de sensibilitat que pot assolir l’ésser humà, quan perd una mica el nord i s’oblida que no sóm res un sense l’altre, i que és imprescindible demostrar-nos-ho.
No sóm millors que els nostres avantpassats. Potser interpretem la vida diferent, i apliquem unes tècniques que ens permeten entendre la naturalesa a la nostra manera; però en el fons sempre hem estat iguals, i per tant, els nostres avantpassats ens mereixen un gran respecte.
I quan anem amunt i avall pels camins de la història, i trobem imatges de processons on dones de l’Egipte Faraònic gesticulaven i exclamaven als quatre vents mostres de dolor, ens n’adonem d’aquesta nostra simplicitat. Cinc mil anys ens separen, i en el fons, només estem buscant formes diferents per dir el mateix. Igual que les imatges que se’ns van mostrar aquest estiu en els sarcòfags, amb senefes ben el.laborades, imatges revifades per destres escultors, i expressivitats facials treballades fins a l’últim detall, apropant els admiradors a la realitat de la vida.
Art i dolor, bellesa i tendresa, humanitat i transcendència, binomis que han perdurat, en aquest o en altres ordres, al llarg dels segles, i han perpetuat la nostra simplicitat, la nostra insignificància. El record de la visió d’aquestes “ploracossos”, o “ploramorts”, ara tancades en un museu, encara em revifa la mirada interior i em transporta a pensar en la nostra existència, i en el respecte que es mereixen aquells avantpassats.
Miquel - Setembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada