Des del seient de l'avió estant, observant el mar de núvols que s'extén sota la carcassa de l'aparell, vaig pensant en la ciutat que em trobaré.
Istambul... Quina música més bonica al pronunciar el seu nom! No en tinc gaires referències actuals. He optat per no llegir gaire i descobrir, un dia darrera l'altre, quins són els seus secrets. És una capital important de l'orient..., o de l'occident..., o potser dels dos a la vegada...; en tot cas és una incògnita, i un entrellat de misteri que la fa més desitjable encara.
La primera llambregada no aporta res de nou. És una arribada qualsevol, a un aeroport molt semblant als nostres, els d'occident vull dir, i amb una organització força assumible pel nostre tarannà. Avions, camions, furgonetes, sirenes i escalinates. Portes que s'obren sense prémeles, rètols de colors, taulells ordenats i treballadors encorbatats, armats amb aparells de comunicació telefònica d'última generació, i passatgers de totes les classes.
"Potser no n'hi ha per tant?", em pregunto mentre arrossego la maleta corredor enllà, lliscant per sobre un gres llustrat per l'efecte d'uns quants líquids de neteja. La primera impressió és certament aquesta, la d'un enclau llunyà de Barcelona, amb formes de fer una mica diferents, idioma inintel.ligible, pells més brunes, però ben proper a nosaltres.
El fet que l'anglès comparteixi cartell a la majoria d'indicacions, amb el llenguatge turc, indesxifrable en sons i contingut per a les nostres ments ibèrico-peninsulars, dóna una impressió de més normalitat; de la mateixa manera que les indicacions sonores pels altaveus denoten una frenètica activitat d'entrades i sortides de vols regulars, amb destins ben diferenciats.
L'aeroport fa de sala de descompressió. És com una petita estància de traspàs, recull de múltiples realitats, i que permet fer el trànsit de la Barcelona comtal mediterrània, a la Nova Roma, la ciutat inalterable al pas dels segles. Fins ara res de nou. La realitat, la veritat de tot plegat, ens espera darrera de les vidrieres de l'andana principal.
Miquel - Setembre 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada